Les he passat putes

Hola a tothom,

Us escriu el Sant des de l’Hospital Hoàn My de Da Nang, Vietnam. Avui fa una setmana que hi sóc i ei! bones noticies, demà em donen l’alta. Això és el resum del post. Si voleu, podeu quedar-vos aquí perquè la resta és prou avorrit. És avorrit de llegir, jo no m’he avorrit gaire i el Niku tampoc. Som-hi:

Divendres passat arribem a Hue, ja us ho va explicar el Badia en l’últim post. Veníem de jugar a unes coves i aigües estancades o poc corrents (cosa no recomanable) i a l’hora de dinar no em trobava bé i vaig anar-me’n a l’habitació. Vaig tenir febre i mal de cap, però vam declarar la independència aquella nit (per nosaltres era nit) i vaig pensar que amb una mica de repòs passaria l’endemà. No podia menjar pràcticament res, no em venia gens de gust res.

El dia següent, dissabte, va ser el mateix. Jo a “casa” confiant que covant aquella febre típica i aguantant-la a base de paracetamols ja passaria. El diumenge em vaig llevar més animat i amb ganes de deixar de ser una càrrega pels meus companys, així que vam marxar a Da Nang pensant en tres escenaris:

1)      El Badia marxava el dia següent des de l’aeroport d’aquesta ciutat. 

2)      El pla era continuar sud igualment i volia mirar si els compartiments per dormir del tren eren còmodes per si havia de fer-los servir malalt.

3)      Des de l’aeroport de Da Nang hi havia vols a Ho Chi Minh City, a Cambodja i a Bangkok. Així, podia quedar-m’hi a reposar i atrapar el Niku quan estigués bé, passés on passés.

Al final només el primer escenari va ser important. El Niku s’ha negat a seguir el viatge en tot moment, tot i la meva insistència al principi. AGRAÏMENT INFINIT, perquè m’ha fet molta falta i m’ha ajudat moltíssim.

Doncs això, diumenge arribem a Da Nang i per fi truco al RACC. El Badia i el Niku m’ho recomanaven des del primer dia, però jo sóc un tossut. El RACC m’aconsella anar a l’hospital i hi anem quan estic més bé (no devia tenir més de 38 graus de febre). Arribem a l’hospital i, sense preguntes, ens porten a la sala d’urgència on hi havia una desena de lliteres amb els respectius pacients i me’n donen una a mi. Alguns metges darrera d’ordinadors, moltes infermeres atenent a tothom i alguns metges voltant. De seguida em fan preguntes, mesuren la temperatura i la pressió i m’analitzen la sang. Amb poca estona tenen els resultats: no tinc el dengue, tinc una febre vírica, diuen. Unes sals per posar a l’aigua (recordeu que no menjo gairebé res des de divendres al matí), unes vitamines, paracetamols i cap a casa.

Sala d'urgències

Dilluns al matí ens acomiadem del Badia, el Niku va a fer el vol i jo em quedo intentant beure aquella porqueria de sals a l’hostal. Poques hores després torno a estar ben cardat. Truco al RACC, al Niku i a l’hospital una altra vegada. Mateixa sala d’urgència, mateix metge, 40 de febre i ingrés. Em porten a un llit amb una habitació que comparteixo amb dos homes, un d’uns 40 anys i un de 84. Molt simpàtics, tot i no entendre’ns una puta merda. M’endollen sèrum i paracetamols. Aquella nit acabo assegut al costat del vàter (volia vomitar, ho vaig fer un dia molt violentament, però aquella nit no ho vaig acabar fent) pensant com collons m’aixecaré. Amb tot el meu esforç ho aconsegueixo.

Habitació compartida i companys

El dimarts conec el metge-contacte del RACC, que és la única persona que entén anglès. Dic “entén” perquè hi ha alguns metges que em diuen coses en anglès, però no hi puc dialogar perquè no surten d’aquestes frases o no m’entenen a mi. Bé, el sagal és un metge jove molt enèrgic (massa) i resolutiu i em dona bones esperances: no saben que tinc, segurament un virus, però ho han de mirar. Proves de sang, cardiograma, raigs X, ecografia i anar provant antibiòtics. Sóc el pacient estrella. També em dóna una habitació individual per mi, tot i dir-li que no cal.

Passa dimarts, dimecres i dijous. Continuo amb dosis diàries de 1 o 1,5 litres de sèrum, tres antibiòtics diferents i algunes pastilles (unes vuit) que no sé gaire què són. Els metges no saben què tinc. El primer dia, dilluns, em diuen que és un “unknown virus” (virus desconegut), el segon que no és un virus, que és un bacteri. El tercer que treballen sobre quatre supòsits (malària, dengue, i algunes coses més). El quart ja ni me’n parlen. Entre aquests dies em parlen de moltes malalties que deien que tenia: meningitis, sinusitis, bronquitis, no sé què intestinal, etc. El pitjor de tot: tots els dies em trobava igual de malament.

Intent de somriure durant els dies malparits

El dilluns, després de l’ingrés, estava tranquil. Sabia que al final havia fet el que podia i que era on havia de ser, que estava segur i que allà em curaria. Dos dies després veia que m’anaven parlant de malalties, que m’anaven fent proves (com a mínim, per facturar a l’assegurança) però que jo estava igual de cardat i que no tenien ni idea de què em passava. Llavors vaig tenir molt por, dimecres i dijous. I divendres, per fi, la millora.

Fins divendres pràcticament no havia baixat de 38 graus en cap moment i divendres ho vaig fer i em vaig mantenir entre 37 i 38 tot el dia. Dissabte ja no tenia febre i avui us estic escrivint trobant-me molt bé (tot i estar amb la via dels collons fotent-me sèrum tot el dia). Durant aquests dies malparits hem decidit tornar el més aviat possible i esperem arribar dimecres al matí, previ pas per Bangkok.

Amb la intenció de no preocupar inútilment a ningú, no ho hem fet gaire públic, però sempre és malparit guardar aquests secrets, així que moltes gràcies a qui ho a sabut i no n’ha fet safareig ;)

Reitero, ara ja estic bé. Només em queda posar-me una mica més valent. Enlloc millor que a casa per fer-ho ;)

 Recuperat! Pizza a l'hospital

Salut!