Vida fora de l'hospital i tornada

Iep!

Aquest cop el nen (Niku) escriu ja des de casa. Abans d'ahir dimecres 8 de novembre vam arribar a Casserres la mar de sans i estalvis, recollits a l'aeroport pel Sant pare, que ens va sorprendre amb un parell de baguets i una llonganissa de cal Sant que vam devorar com afamats.

Per a no deixar aquest bloc amb mal "regust de boca", el Sant em va encoratjar a fer un últim post per a explicar que hi havia vida fora de l'hospital de Da Nang i com va ser la tornada.

El nen abans (tombat a la cadira del barber) i després de l'esquilada a Bangkok

Doncs... Vamos pallá!

Com us explicava el Sant al post anterior, ell va estar ingressat a l'hospital Huan My de Da Nang des del vespre del dilluns 30 d'octubre. El matí del dilluns 6 de novembre li van donar l'alta, així que, per qüestió d'hores, no hi va estar una setmana sencera.

Com en la majoria d'hospitalitzacions, hi ha un pacient i l'acompanyant: aquest era jo. ;)
Tots aquests dies vaig estat fent-li companyia, intentant-lo animar, discutint els dubtes que vam tenir, parlant amb la corresponsal a Casserres (la Laia, sort en vam tenir del teu suport!), intentant entendre'm a les infermeres, passant el "parte" al RACC (que es van portar molt bé) i, en algunes ocasions, fent-li la "puesta a punto" del menjar: o sigui, com que ell sempre tenia un braç inútil perquè hi tenia una via (amb sèrum o antibiòtic), li tallava els espaguetis, li untava les llesques de pa, ... He de dir també que em vaig oferir per a ajudar-lo a netejar-se, però no va acceptar minvar la seva reputació amb aquesta mena de pràctiques. :P

La meva rutina, doncs, era llevar-me a les 8am, fer un cafè o un te i, si no plovia, anar caminant fins a l'hospital (uns 40 minuts); sinó, en taxi. Entre pitus i flautes, hi arribava poc abans de les 11am. M'estava amb ell fins al vespre, tornava al hostel en taxi, anava a sopar, repassar la premsa (TV3 i RAC1) i a dormir.

Fent el cafè, el cendrer que em van portar amb una brillant idea: tovalló de paper amarat per a retenir la cendra en cas de vent i facilitar tan l'apagada de la cigarreta com la neteja. Preneu nota, "baristes"!

En aquestes caminadetes, jo m'esbargia. Estones de solitud en el bon sentit del terme, reflexió, tafanejar, cafè, vagarejar, ... Vaig tenir la sort de topar-me amb uns carrerons plens de petits tallers/botigues on reparaven motors elèctrics refent el bobinat, on aprofitaven trossos de pneumàtics vells per a fer noves peces, ferreteries, ... Pels que em coneixeu, el tipus de coses que a mi més em distreuen. Òbviament, cada dia repetia i m'anava a perdre per aquests carrerons. ;)

Un reparador de motors elèctrics

L'electricista: sandàlies, sense guants i endavant les atxes!

L'escola amb la millor façana del món

Retall d'un diari on, oh sorpresa!, també es parla del procés. Només sé que el titular diu alguna cosa com: "Catalunya 'calenta com el foc' "

Pizza pel sant
El divendres dia 3 el Sant es trobava més bé i, el molt gormand, em va dir taxativament: avui vull una pizza! Era una molt bona notícia, perquè ell no havia menjat gaire fins llavors. Em va donar la direcció d'un pizzeria "propera" i cap allá! Em va agradar molt la pizzeria i, especialment, una de les pintades que tenia a la paret.

Voilá! D'aquí surt el nom de la ja esmentada pizza! No ho sabíeu, oi?! :P

Billar
Per casualitat, l'últim dia que hi havia el Badia, vam topar-nos amb el "Saphire", un local ple de billars: unes 8 taules de billar americà, 20 de caramboles i 2 de caramboles high-quality. Els últims dies, doncs, quan el líder ja es trobava millor i em donava permís per a marxar abans (ironia, me'l donava jo mateix), vaig anar-hi. Estones a mirar com jugaven i estones vaig jugar. Fins i tot, vaig fer una partideta a 3 bandes que, amb sort, vaig guanyar.

La taula high-quality i un dels cambrers del local

El comiat de Da Nang

Quan vaig dir a les recepcionistes del hostel que marxàvem perquè el Sant ja tenia l'alta, una d'elles va voler que ens féssim una foto de comiat per ell.

La Tâm, recepcionista del hostel Hachi

Bangkok

El dilluns vam agafar un vol cap a Bangkok, on vam estar poc més de 24 hores, per a agafar els vols fins a Barcelona. Vam arribar al barri Khao San (o Khao Sarn) per a buscar hostel i, amb poca estona, ens vam cansar de l'ambient rollo Salou que hi havia: ple de turistes i gent volent-te vendre coses, bars amb música moooolt alta, volent-te fer vestits, ... El matí vam anar a passejar aprop del riu i, passant per dins la universitat, vam conèixer una noia que molt amablement ens va resumir la situació actual de Tailàndia. En acabar, vam decidir seguir amb la passejada, però ens va prometre que ella seguiria allà perquè, en tornar, li expliquéssim la de Catalunya. No li vam trobar... :(
També per allà, vam trobar una barberia. De fet, jo ja havia dit durant tot el viatge que em feia gràcia que m'afaitessin. Així que, cap dins! I, com per art de màgia, els nens es van treure alguns anys de sobre!

El Sant "patint" el mateix que jo

Vol, Qatar, Vol
De Bangkok, on vam estar poc més de 24, vam iniciar el camí de tornada cap a casa. Unes 7 hores fins a Doha, on vam arribar a mitja nit, i vam dormir per allà tirats fins a les 6am. Llavors, vol cap a Barcelona. Com he dit, a l'aeroport ens esperava el Sant pare. Bé, de fet el vam haver d'esperar perquè, pobret!, va enganxar alguns talls a les carreteres per la vaga.

Conclusió
Ha estat un viatge frustrat, al final, però és una zona que ens ha agradat prou. Hem de dir que el Badia ha estat el tiu més puta: en 2'5 setmanes ha fet el mateix que nosaltres en 4 setmanes!

Els llocs on hem estat

Com podeu veure al primer post, això és la meitat del que teniem previst fer; ens ha faltat el sud de Vietnam i Cambodja.

Més bitllets per a la col·lecció. D'esquerra a dreta, bitllets de Laos, Vietnam i Tailàndia

Ara i aquí, tots molt contents d'haver tornat després de l'ensurt i amb uns pocs dies per a tornar a la vida casserrenca (i cal feliuenca).

En fi... Ens acomiadem fins a l'any que ve!!

Fins llavors!

Les he passat putes

Hola a tothom,

Us escriu el Sant des de l’Hospital Hoàn My de Da Nang, Vietnam. Avui fa una setmana que hi sóc i ei! bones noticies, demà em donen l’alta. Això és el resum del post. Si voleu, podeu quedar-vos aquí perquè la resta és prou avorrit. És avorrit de llegir, jo no m’he avorrit gaire i el Niku tampoc. Som-hi:

Divendres passat arribem a Hue, ja us ho va explicar el Badia en l’últim post. Veníem de jugar a unes coves i aigües estancades o poc corrents (cosa no recomanable) i a l’hora de dinar no em trobava bé i vaig anar-me’n a l’habitació. Vaig tenir febre i mal de cap, però vam declarar la independència aquella nit (per nosaltres era nit) i vaig pensar que amb una mica de repòs passaria l’endemà. No podia menjar pràcticament res, no em venia gens de gust res.

El dia següent, dissabte, va ser el mateix. Jo a “casa” confiant que covant aquella febre típica i aguantant-la a base de paracetamols ja passaria. El diumenge em vaig llevar més animat i amb ganes de deixar de ser una càrrega pels meus companys, així que vam marxar a Da Nang pensant en tres escenaris:

1)      El Badia marxava el dia següent des de l’aeroport d’aquesta ciutat. 

2)      El pla era continuar sud igualment i volia mirar si els compartiments per dormir del tren eren còmodes per si havia de fer-los servir malalt.

3)      Des de l’aeroport de Da Nang hi havia vols a Ho Chi Minh City, a Cambodja i a Bangkok. Així, podia quedar-m’hi a reposar i atrapar el Niku quan estigués bé, passés on passés.

Al final només el primer escenari va ser important. El Niku s’ha negat a seguir el viatge en tot moment, tot i la meva insistència al principi. AGRAÏMENT INFINIT, perquè m’ha fet molta falta i m’ha ajudat moltíssim.

Doncs això, diumenge arribem a Da Nang i per fi truco al RACC. El Badia i el Niku m’ho recomanaven des del primer dia, però jo sóc un tossut. El RACC m’aconsella anar a l’hospital i hi anem quan estic més bé (no devia tenir més de 38 graus de febre). Arribem a l’hospital i, sense preguntes, ens porten a la sala d’urgència on hi havia una desena de lliteres amb els respectius pacients i me’n donen una a mi. Alguns metges darrera d’ordinadors, moltes infermeres atenent a tothom i alguns metges voltant. De seguida em fan preguntes, mesuren la temperatura i la pressió i m’analitzen la sang. Amb poca estona tenen els resultats: no tinc el dengue, tinc una febre vírica, diuen. Unes sals per posar a l’aigua (recordeu que no menjo gairebé res des de divendres al matí), unes vitamines, paracetamols i cap a casa.

Sala d'urgències

Dilluns al matí ens acomiadem del Badia, el Niku va a fer el vol i jo em quedo intentant beure aquella porqueria de sals a l’hostal. Poques hores després torno a estar ben cardat. Truco al RACC, al Niku i a l’hospital una altra vegada. Mateixa sala d’urgència, mateix metge, 40 de febre i ingrés. Em porten a un llit amb una habitació que comparteixo amb dos homes, un d’uns 40 anys i un de 84. Molt simpàtics, tot i no entendre’ns una puta merda. M’endollen sèrum i paracetamols. Aquella nit acabo assegut al costat del vàter (volia vomitar, ho vaig fer un dia molt violentament, però aquella nit no ho vaig acabar fent) pensant com collons m’aixecaré. Amb tot el meu esforç ho aconsegueixo.

Habitació compartida i companys

El dimarts conec el metge-contacte del RACC, que és la única persona que entén anglès. Dic “entén” perquè hi ha alguns metges que em diuen coses en anglès, però no hi puc dialogar perquè no surten d’aquestes frases o no m’entenen a mi. Bé, el sagal és un metge jove molt enèrgic (massa) i resolutiu i em dona bones esperances: no saben que tinc, segurament un virus, però ho han de mirar. Proves de sang, cardiograma, raigs X, ecografia i anar provant antibiòtics. Sóc el pacient estrella. També em dóna una habitació individual per mi, tot i dir-li que no cal.

Passa dimarts, dimecres i dijous. Continuo amb dosis diàries de 1 o 1,5 litres de sèrum, tres antibiòtics diferents i algunes pastilles (unes vuit) que no sé gaire què són. Els metges no saben què tinc. El primer dia, dilluns, em diuen que és un “unknown virus” (virus desconegut), el segon que no és un virus, que és un bacteri. El tercer que treballen sobre quatre supòsits (malària, dengue, i algunes coses més). El quart ja ni me’n parlen. Entre aquests dies em parlen de moltes malalties que deien que tenia: meningitis, sinusitis, bronquitis, no sé què intestinal, etc. El pitjor de tot: tots els dies em trobava igual de malament.

Intent de somriure durant els dies malparits

El dilluns, després de l’ingrés, estava tranquil. Sabia que al final havia fet el que podia i que era on havia de ser, que estava segur i que allà em curaria. Dos dies després veia que m’anaven parlant de malalties, que m’anaven fent proves (com a mínim, per facturar a l’assegurança) però que jo estava igual de cardat i que no tenien ni idea de què em passava. Llavors vaig tenir molt por, dimecres i dijous. I divendres, per fi, la millora.

Fins divendres pràcticament no havia baixat de 38 graus en cap moment i divendres ho vaig fer i em vaig mantenir entre 37 i 38 tot el dia. Dissabte ja no tenia febre i avui us estic escrivint trobant-me molt bé (tot i estar amb la via dels collons fotent-me sèrum tot el dia). Durant aquests dies malparits hem decidit tornar el més aviat possible i esperem arribar dimecres al matí, previ pas per Bangkok.

Amb la intenció de no preocupar inútilment a ningú, no ho hem fet gaire públic, però sempre és malparit guardar aquests secrets, així que moltes gràcies a qui ho a sabut i no n’ha fet safareig ;)

Reitero, ara ja estic bé. Només em queda posar-me una mica més valent. Enlloc millor que a casa per fer-ho ;)

 Recuperat! Pizza a l'hospital

Salut!

Vietnam avall

Avui em toca fer el post a mi, el Badia.

En l'últim post estàvem a Hanoi, esperant el bus per anar al parc natural de Phong Nha.  Va ser un trajecte d'unes 9 hores amb un bus amb seients-llit. Tot sobre el previst.

Phong Nha

Vam arribar a Phong Nha a les 3am passades. A aquelles hores no ens vam posar massa exigents amb l'allotjament i vam tornar a agafar el primer que vam trobar que era un hostel que estava exactament al costat d'on ens havia deixat el bus. 5$ nit amb esmorzar inclòs, tampoc es pot demanar gaire més hehe. Vam dormir fins a les 7h30 i ens vam llevar per anar a visitar algunes de les nombroses coves que hi ha al parc natural. Teníem l'opció de fer-ho per el nostre compte o contractant un tour. Ens ho vam jugar a una moneda i va sortir la cara del rei Juan Carles. Segons paraules del Sant, símbol del "stablishment" i per tant de fer l'excursió preprogramada amb un tour amb altres turistes.

El tour va consistir en anar a visitar la cova "Paradís" al dematí i la cova "Fosca" a la tarda. La cova "Paradís" és una cova espectacular, d'entrada estreta però amb enormes cavernes, estalactites i estalagmites a l'interior. Si la "Paradís" era de foto, la "Fosca" era més d'aventura: tirolina per creuar el riu on es troba, entrada nedant, expedició a les fosques i bany a l'interior amb una bassa de fang. Per acabar la visita a la cova "Fosca" teníem un seguit de tirolines i cordes penjat sobre el riu per poder jugar a lo "Ninja Warrior (Programa TV)".

A les 18h ja tornàvem a ser al hostel a la espera de la compareixença del Puigdemont (s'esperava anunci d'eleccions anticipades). Però aquell dia el Puigdemont sembla ser que tampoc ho tenia clar i també tirava monedes a l'aire. Després de sentir que la compareixença es posposava 1h vam decidir anar a sopar. Això si, amb l'emissió del 324 al mòbil, cosa que va despertar la curiositat de la parella de polonesos que sopaven al costat i, en preguntar, van tenir la seva dosi d'adoctrinament. Vam allargar amb unes cerveses l'espera fins que finalment el Puigdemont es va pronunciar i sembla ser que no va sortir la cara a la seva moneda, va sortir creu, o canto, encara no ho tinc clar XD.

Entrada cova "Paradís"

Interior cova "Paradís" amb individus per veure escala

Sortida de la cova "Fosca"

Jocs sobre del riu.

Hue

Vistes dues de les coves del parc natural, ja en vam tenir prou i l'endemà al dematí vam marxar cap Hue amb transport públic. Un trajecte curt, d'unes 4h. Ens vam situar als seients del darrera del bus com sempre. Error, doncs a les carreteres tot i ser asfaltades semblava que els hi faltava una corronada i al darrera costava mantenir el cul al seient. A Hue, aquest cop sí, no ens vam quedar amb el primer allotjament que vam veure. Ens vam quedar amb el segon xD. 

Hue és una ciutat mitjana, antiga capital de Vietnam i coneguda per la seva ciutadella: recinte emmurallat que contenia les estances dels antics emperadors. La vam visitar jo i el Niku a la tarda, doncs el Sant tenia mal de cap i va decidir fer un descans. La ciutadella és immensa. Vist al mapa sembla que ocupi la meitat de la superfície de la ciutat. Nosaltres vam tenir un bon ensurt quan en arribar altre cop a l'entrada, després de fer la volta per dins, tot semblava indicar que s'havia de sortir per l'altre cantó. Al final falsa alarma. El guàrdia ens va deixar sortir per l'entrada. Potser ens va veure cara de cansats. Tret de les dimensions, la ciutadella tampoc és res de l'altre món i la majoria de coses estan en reconstrucció. Dit per algun blog d'internet, potser d'aquí 15 anys serà més interessant... Amb això vam fer el dia, vam sopar i vam anar a dormir d'hora.

Mur exterior ciutadella

 Entrada ciutadella des de l'inetrior

Un dels edificis de l'interior de la ciutadella

L'endemà ens vam llevar amb les males noticies que el nostre líder encara no s'havia recuperat. Així que ens vam quedar un dia més a Hue. Amb el Niku vam anar a veure la Pagoda de Thien Mu i el Temple de la Literatura, ambdós a les afores de la ciutat, uns 7km. Vam fer el trajecte a peu. Feia calor i vam fer el primer avituallament als 300m! Després ja ho vam anar allargant però alguna que altre parada per fer un batut de fruita (shake entre nostres) vam fer. També vam visitar un taller de mobles i el cementiri de la ciutat. Segur que cap d'aquets dos últims surt al tripadvisor però son prou interessants. El primer per veure com la gent no l'importa que el Niku entri al seu taller com si fos a casa seva. Jo el segueixo temorós. El segon per lo diferents que son els seus cementiris.

Pel camí de tornada vam dinar dos cops. El primer dels cops va ser la nostre primera mala experiència amb el menjar durant el viatge. Esperàvem els fideus amb caldo típics de Laos i Vietnam però ens en van donar uns sense caldo, amb una carn crua i, a jutjar per l'olor i el gust, passada. Destacar també que altre cop vam acabar fent el got a casa d'un particular com ja havia passat a Vang Vieng. Com que totes les cases a les afores de les ciutats tenen a fora taula, cadires i alguna nevereta a la bora és fàcil confondre's hehe.

 Pagoda de Thien Mu

Temple de la Literatura

Da Nang

Un dels principals atractius de la ciutat de Da Nang és el fet de ser la ciutat on jo havia d'agafar l'avió. Així que, després de dues nits a Hue, vam posar rum a Da Nang aprofitant que el Sant es trobava millor. Vam agafar un tren "bala" capaç de fer 100Km en 3h. Tot sigui dit que el tren era molt còmode i les vistes eren maques en algun tram.

De Da Nang diuen que hi ha bones platges. Jo només he tingut temps de veure el riu que també és guapo. Això va ser el matí. A la tarda el Sant tornava a tenir febre i el vam acompanyar a l'hospital. Vam tenir una bona impressió de l'hospital, de seguida el van atendre i amb 15min van tenir els resultats de l'anàlisis de sang. Descartat res greu, ens van receptar la medicina i ens vam mantenir a l'espera de l'informe i del "papeleo". Això ja va tardar més. Fins i tot ens vam esperar uns 30 minuts inútils fruit d'un mal entès amb els infermers. L'anglès no és un punt fort dels vietnamites.

Desenbocadura riu Han a la ciutat de Da Nang

Sant esperant a urgències

Personal d'urgències

Bé, jo us escric des de Bangkok, camí ja cap a Barcelona, tot segons el meu pla de 3 setmanes de vacances. La veritat les he disfrutat/gaudit molt. A partir d'ara em poso en mode lector, doncs el viatge continua pel Sant i el Niku. A veure què ens expliqueu!

Dir també que el Sant va millorant. Ahir ja vam anar a fer algun bitllar amb el mestre Niku i avui al matí feia prou bona cara!

Disfruteu senyors! Ens veiem a la tornada!

Jordi Badia

Nord de Laos i nord de Vietnam

Iep!

Els nens estan apunt de marxar de Hanoi, la capital de Vietnam.

Quan vam publicar l'últim post (matí del 19 d'octubre), estàvem a Nong Khiaw, bastant al nord de Laos. Des d'allà ens quedava molt poc per a arribar a la frontera amb Vietnam.

El guapo del Sant abrigat amb una mena d'alfombra decorativa que teníem sobre el llit.

Nong Khiaw
A les 11 del migdia, doncs, vam agafar una barca durant 5 hores fins a Muang Khua. Val a dir que, anant al "port", ens vam creuar amb la Gemma. Aquesta noia la vaig conèixer a l'avió entre Barcelona i Teheran, i vam compartir també el vol fins a Bangkok. Ella allà va anar al nord de Laos per a baixar cap al sud, al revés que nosaltres. Al cap d'una setmana, doncs, vam coincidir durant una breu conversa de 2 minuts sobre l'únic pont d'aquell poblet. Seguim fins al "port" i ens toca seure al final de la barca, on no hi havia seients, sinó bancs molt baixos i un "temperi" brutal que venia del motor. Només eren 5 hores allà... :( Al final, cul quadrat, orelles aturdides, però vius. :P S'ha de dir que el trajcte en barca va ser bonic: pujàvem riu amunt, entre muntanyes altes i molt espesses de vegetació, vam creuar una presa en construcció, moltes barques d'autòctons (pescadors?) i vam veure molts horts fets en terrenys amb un 50% de pendent. No era fàcil veure llocs plans per aquí.

Trajecte en barca pel riu Nem Ou

Muang Khua
A Muang Khua no vam fer massa res: arribar, buscar lloc per dormir i informar-nos del bus per creuar la frontera. I, com sempre alguna cosa ha de passar... Un bus sortia a les 7 i l'altre a les 11 del matí. Com que som gent d'anar per feina, a les 6:45 ja erem allà, on hi havia més "motxileros". Arriba un home d'uns 50 anys i ens demana "Qui va a Vietnam?". Erem nosatres 3 i 4 més i ens diu "El bus està espatllat i haurem d'esperar a les 11". Casualitat? Tots vam malpensar: si primer ens demana quants som i després ens diu que està espatllat, segurament no erem prous perquè amortitzessin el viatge. En qualsevol cas, vam esperar. Detall: el grup de 4 polonesos (pares, fill i nora?) tenia pressa i va buscar un mini-bus privat per a marxar abans. Ens van oferir anar amb ells pagant uns 20$, quan el bus públic valia 5€ (per cap). No ho vam voler i vam seguir fent cafès fins a les 11. Vam veure que una parella (gallega + francès?) van acceptar. Van sortir 2 hores abans que nosaltres.

Dones fent ofrenes (menjar) als nens monjos que van a "estudi"

L'espera del bus: grup a l'esquerra, els polonesos al mig (al fons) i el nostre tros i el "líder" a la dreta

Frontera Laos-Vietnam
Després de 2 hores de bus, arribem a la "garita" de sortida de Laos i, al cap de pocs kms, la d'entrada a Vietnam i... Sorpresa: ens vam trobar els polonesos! Ens vam aguantar el riure (amb feines) i els vam preguntar què havia passat. Resulta que es van haver d'esperar 2 hores a la "garita" de Laos perquè els escribents feien la vacaina... Vam riure molt (per dins). :P
Només quedava pendent el tràmit: el Badia i jo vam fer el Visat de Vietnam fa setmanes (pagant 80€) perquè no sabiem segur que poguessim creuar aquesta frontera fàcilment. El Sant, més xulo que un 8, li va fer mandra pagar. Ell ja tenia pensat que, si no podia passar, intentaria un suborn i, sinó, tornaria enrera per a passar per un altre punt fronterer més  freqüentat. Total, el Sant va guanyar i nosaltres hem pagat 80€ per res. :(

Dien Bien Phu
El mateix bus ens va portar fins a Dien Bien Phu, la primera ciutat de Vietnam en aquesta ruta i el lloc on els vietnamites van foragitar els francesos el 1954. Tan és així que l'únic punt elevat d'aquesta ciutat té una estàtua immensa al capdamunt i unes escales impecables per a arribar-hi. Com déiem, acabàvem d'arribar al Vietnam i, per tant, encara no sabíem res de l'idioma. Com caigudes del cel, buscant lloc per dinar, una mare i una filla ens van convidar efusivament a entrar al seu restaurant. No ens enteníem de res, però de seguida la nena de 9 anys ens va dir alguna cosa en anglès. Suficient perquè ens pogués ensenyar com dir hola, gràcies i adéu en vietnamita: (fonèticament) Sin Xiao, Cam Òn i Tam Bièn.
Hi vam estar de passada, com sempre, i vam agafar un sleeping bus per a arribar a Sapa; prou còmode.

Monument a la victòria contra els francesos

Mercat de Dien Bien Phu, prop del restaurant de la nena

Sleeping bus: els 3 nens i el portàtil, apunt per veure "Apocalypse Now" (idònia pel lloc on som)

Sapa
Vam arribar-hi per allà les 4am i de seguida se'ns van oferir 2 hotels prou barats: uns 5€/cap. Dormir i l'endemà vam passejar per la ciutat i deixant-nos "pescar" per les dones Hmong. Potser recordareu que, a Vang Vieng, vam conèxier un home gran que ens va ensenyar una cova i renegava de la gent de Laos. Doncs, els Hmong són una ètnia que viu a diversos països del sud est asiàtic, sempre en zones rurals; només van a la ciutat a fer-hi negocis: vendre artesania, fruita, ... Concretament, a Sapa, és costum que les dones Hmong ofereixin fer-te de guia per a caminar entre els arrossars (passant per camins secundaris per a evitar pagar la taxa turística). He dit "pescar" perquè la dona que vam contractar així mateix ens ho explicava: ella aconseguia pescar turistes 2 o 3 cops per setmana.
La veritat, vam estar contents amb ella. Era mare de 4 fills, molt simpàtica, xerrava moltíssim, enteia i reia les nostres bromes (no sempre és així per aquí). Acordem el preu i la comencem a seguir. Quan comencem el camí "alternatiu", d'una finestra d'una botiga apareix una noia que ens va demanar "Who is the single?" ("Qui és el solter?"). Evidentment, el Sant i jo vam assenyalar el Badia. Aquesta noia, guapota, li va dir que l'esperava que tornéssim de la caminada per a casar-s'hi. Tots jiji-jaja, però òbviament no en vam fer massa cas... Allà mateix, la dona Hmong ens va oferir d'agafar unes branques per a fer de bastó per caminar, però no ho vam considerar necessari. Maleïda superva decisió! Vam estar 2 hores i pico caminant marges avall entre boira i molt fang, camins estrests, fang... Tot patinava molt i el bastó ens hauria anat de puta mare. El Sant va caure un cop, jo vaig estar apunt unes 10 vegades i el Badia (acabat de prometre) seguia en passos ferms, sense problemes. Vam tenir boira tot el dia, així que quasi no vam veure el que esperàvem: centenars de terrasses d'arròs costes avall. Però, vaja, és el més probable en aquesta època de l'any. El mateix ens va passar a la Xina fa 3 anys. L'excursió va acabar en un dinar i el trajecte de tornada (amunt) en moto, de paquets.
Després d'un dia llarg, arriber a l'hostal i... sorpresa! L'amic Rajoy ens explica en directe l'article 155. (sí, a tot arreu hi ha Wi-Fi i escoltàvem RAC1). Després decidim anar a sopar i a un bar a fer cerveses i... Sorpresa!! La promesa del badia ens ve a saludar! Es deia Luh (crec) i és una noia fora de série: segons el que ens va dir, té 24 anys, és Hmong "moderna", propietària del seu negoci (botiga de souvenirs) i cada dia rep touristes a casa seva que li paguen una pasta (aquí és típic que els turistes paguin per a dormir una nit en una casa típica dels Hmong). És guapa i mooolt llesta. Tots vam flipar de lo ràpida que era en la conversa que teníem: quasi feia por... Total que després de xerrar-hi una estona ens va dir que busca l'amor de la seva vida: un home guapo, que sempre li somrigui, bon amant i més llest que ella. Li vam dir que haurà de buscar molt... :P

El nen seguint la dona Hmong, cautelosamente

"Magnífiques" vistes dels arrossars de Sapa

Dona Hmong mirant coses al mòbil del Sant

Els 4 caminadors

Hanoi
No em cansaré de dir que anem bastant per feina; alguns tenim poc temps per viatjar i la ruta és llarga. Així que l'endemà vam agafar el bus cap a Lao Cai i allà un altre sleeping bus fins a Hanoi. Una ciutat (Hanoi) que té més habitants que Laos sencer: 7'5M > 6'7M. Imagineu-vos, doncs, l'àrea metropolitana. A més, tothom va en moto i les aparca on li surt dels cullons. Caminar per la ciutat no és fàcil perquè hi ha motos a totes les voreres, a més de tots els petits restaurant amb taules a la vorera. Serpentejar-ho tot fa que el camí sigui el doble de llarg, però vaja, Hanoi es así y así seguira, nunca cambiará (o sí). Ciutat molt gran i actual capital de Vietnam. Aquí hem vagarejat per molts carrers. La nostra intenció, abans d'anar a la badia de Halong, era visitar museus relacionats amb la guerra, però... Resulta dilluns quasi tots són tancats i... Endevineu quin dia era... L'endemà de diumenge. :( Vam poder entrar en algun "museu" i, el més ben valorat per TripAdvisor: el museu de la dona. Només teníem 40 minuts però vam veure un munt de coses: el rol de dones líder en la guerra, tradicions, ... Ens quedava el vespre per a trobar i negociar sortides fins a la badia de Halong.

 Llac enmig de Hanoi, de nit

 Mausoleu de Ho Chi Minh, el líder la revolució, que surt a tots els bitllets

Patí enmig el museu de la literatura

Badia de Halong
Al final, al mateix hostel on estàvem vam aconseguir un tour per 27$/cap. Això era: 3 hores de bus fins a la costa, ferri fins a un costat d'una illa, bus fins a l'altre costat i agafar el vaixell. Dinar-hi mentre recorríem en unes 3 hores un traçat entre les típiques illes de les fotos. Sí, són tal qual es veuen. Vam arribar a un petit port on vam fer kayak: la part emocionant del tour. Els kayas eren de 2 persones i, per atzar, el Badia li toca anar amb un altre. El Sant i jo, avorrits dels viatge, i sentint-nos dominadors del nostre destí pel fet de dirigir la nostra embarcació, ens comencem a "radicalitzar" i a saltar-nos les normes (que no ens havíen dit): saltem del kayak per a fer un riu. Immediatament ens venen els 2 guies i ens renyen: diuen que trigarem molt a tornar si fem això. Nosaltres els fem cas, però ens adonem que ens ho diuen una mica perquè els toca fer-ho, però els vam veure a riure per sota el nas. Tornem a pujar al kayak i seguim el ramat i passem remant per sota unes coves (o túnels) fins que arribem a una petita "cala" molt tranquila. Nota: aqui no hi ha platja, i quan dic "cala", vull dir un tros de mar entre muntanyes verticals on es podíen sentir ocells i només s'hi accedeix a través d'una cova curta (o túnel). Allà, mentre esperàvem la resta del grup, tornem a saltar a l'aigua i, altre cop, un dels guies en renya. Aquest cop ens diu que allà s'hi ha mort gent i nosaltres, aquest cop, no ens podem aguantar i ens petem de riure. No hi havia cap perill i, de fet, l'altre guia va riure amb nosaltres. Quan arriba la resta tornem a pujar al kayak i seguim al ramat. Sortint de la "cala" decidim intentar "radicalitzar" el Badia, que està en un altre kayak amb una noia irlandesa. A l'abordatge!! Ens hi acostem i els comencem a esquitxar, com nens petits, i ells també s'hi recreen. Nosaltres, amb tanta dedicació que acabem tombant el kayak. Aquí, a mi, se'm va tallar el bon rollo de cop. El kayak estava tan ple d'aigua, que es va enfonsar al 80% i no veia pas clar que el poguessim buidar. Ja em veia demanant als guies que ens ajudessin i, sense èxit, que ens fessin pagar una multa per perdre'l (no sabíem com de fondo era). El Sant estava la mar de tranquil i el Badia (a qui estàvem esquitxant) va aparèixer al rescat! Entre el seu kayak i nosaltres 2 nedant, el vam remolcar uns metres i ens vam adonar que tocàvem a terra. El fisic (Badia) ens va donar instruccions i... Voilá! El kayak buit d'aigua i apte per a tornar-hi. Just llavors van arribar els guies (imgino que avisats per algú del grup); un d'ells ens va fer un gest que vam entendre com "no m'esperava que poguessiu buidar-lo". De fet, jo tampoc... :P Al final, tot solventat i cap al barco altre cop. Vam fer el mateix trajecte de l'anada (unes 3h) amb una llança ràpida que no va trigar ni 30 minuts. Altre cop, bus i a les 22h a Hanoi. No teníem opció de seguir cap al sud (massa tard per a busos i trens) i vam acabar fent nit altre cop a Hanoi.

Illes de la badia de Halong

Hanoi (2n dia)
Això és avui... Com deia, nosaltres ja hauríem marxat la nit anterior... Així que l'únic que hem fet ha estat seguir vagarejant per aquí i veure alguns dels museus que abans d'ahir eren tancats. Hem estat molta estona al museu de la història militar (per veure armes i entendre una mica més tot el "tema" que tothom coneix: la guerra).

Exterior del museu de la història militar. Restes d'avions vietnamites i abatuts (francesos i americans)

 

Finalment, a les 3 hem arribat al hostel on hem fet nit. El Sant i el Badia s'han posat a jugar a billar, mentre jo feia el que devia: escriure aquest post. A les 18h, marxem cap al parc nacional de Phong Nha-Ke Bang.

Els nens jugant a billar (gratis!!)

Porto més de 2 hores i n'estic fins als... Però, espero que hagi resultat interessant.

Com a petita conclusió del que hem anat fent puc dir que ens ho passem molt bé, riem molt, anem cansants perquè no parem de moure'ns, però hi ha cervesa a tot arreu! (i el Sant ens encoratja a aprofitar-ho :P)
No, de veritat... Per aquí, tot molt bé. La gent potser no sap massa anglès (no és la seva obligació), però és molt amable i somriu molt. Cap cap cap sensació de perill. Encara ens fem una mica d'embolic amb la moneda de Vietnam, però és barat: 1€ són uns 25.000 dongs (VND). O sigui, dormir per uns 100.000 (uns 4€), vam sopar a una pizzeria pija per un 1.000.000 (uns 40€, entre tots)...

Una abraçada a tothom.