Nord de Laos i nord de Vietnam

Iep!

Els nens estan apunt de marxar de Hanoi, la capital de Vietnam.

Quan vam publicar l'últim post (matí del 19 d'octubre), estàvem a Nong Khiaw, bastant al nord de Laos. Des d'allà ens quedava molt poc per a arribar a la frontera amb Vietnam.

El guapo del Sant abrigat amb una mena d'alfombra decorativa que teníem sobre el llit.

Nong Khiaw
A les 11 del migdia, doncs, vam agafar una barca durant 5 hores fins a Muang Khua. Val a dir que, anant al "port", ens vam creuar amb la Gemma. Aquesta noia la vaig conèixer a l'avió entre Barcelona i Teheran, i vam compartir també el vol fins a Bangkok. Ella allà va anar al nord de Laos per a baixar cap al sud, al revés que nosaltres. Al cap d'una setmana, doncs, vam coincidir durant una breu conversa de 2 minuts sobre l'únic pont d'aquell poblet. Seguim fins al "port" i ens toca seure al final de la barca, on no hi havia seients, sinó bancs molt baixos i un "temperi" brutal que venia del motor. Només eren 5 hores allà... :( Al final, cul quadrat, orelles aturdides, però vius. :P S'ha de dir que el trajcte en barca va ser bonic: pujàvem riu amunt, entre muntanyes altes i molt espesses de vegetació, vam creuar una presa en construcció, moltes barques d'autòctons (pescadors?) i vam veure molts horts fets en terrenys amb un 50% de pendent. No era fàcil veure llocs plans per aquí.

Trajecte en barca pel riu Nem Ou

Muang Khua
A Muang Khua no vam fer massa res: arribar, buscar lloc per dormir i informar-nos del bus per creuar la frontera. I, com sempre alguna cosa ha de passar... Un bus sortia a les 7 i l'altre a les 11 del matí. Com que som gent d'anar per feina, a les 6:45 ja erem allà, on hi havia més "motxileros". Arriba un home d'uns 50 anys i ens demana "Qui va a Vietnam?". Erem nosatres 3 i 4 més i ens diu "El bus està espatllat i haurem d'esperar a les 11". Casualitat? Tots vam malpensar: si primer ens demana quants som i després ens diu que està espatllat, segurament no erem prous perquè amortitzessin el viatge. En qualsevol cas, vam esperar. Detall: el grup de 4 polonesos (pares, fill i nora?) tenia pressa i va buscar un mini-bus privat per a marxar abans. Ens van oferir anar amb ells pagant uns 20$, quan el bus públic valia 5€ (per cap). No ho vam voler i vam seguir fent cafès fins a les 11. Vam veure que una parella (gallega + francès?) van acceptar. Van sortir 2 hores abans que nosaltres.

Dones fent ofrenes (menjar) als nens monjos que van a "estudi"

L'espera del bus: grup a l'esquerra, els polonesos al mig (al fons) i el nostre tros i el "líder" a la dreta

Frontera Laos-Vietnam
Després de 2 hores de bus, arribem a la "garita" de sortida de Laos i, al cap de pocs kms, la d'entrada a Vietnam i... Sorpresa: ens vam trobar els polonesos! Ens vam aguantar el riure (amb feines) i els vam preguntar què havia passat. Resulta que es van haver d'esperar 2 hores a la "garita" de Laos perquè els escribents feien la vacaina... Vam riure molt (per dins). :P
Només quedava pendent el tràmit: el Badia i jo vam fer el Visat de Vietnam fa setmanes (pagant 80€) perquè no sabiem segur que poguessim creuar aquesta frontera fàcilment. El Sant, més xulo que un 8, li va fer mandra pagar. Ell ja tenia pensat que, si no podia passar, intentaria un suborn i, sinó, tornaria enrera per a passar per un altre punt fronterer més  freqüentat. Total, el Sant va guanyar i nosaltres hem pagat 80€ per res. :(

Dien Bien Phu
El mateix bus ens va portar fins a Dien Bien Phu, la primera ciutat de Vietnam en aquesta ruta i el lloc on els vietnamites van foragitar els francesos el 1954. Tan és així que l'únic punt elevat d'aquesta ciutat té una estàtua immensa al capdamunt i unes escales impecables per a arribar-hi. Com déiem, acabàvem d'arribar al Vietnam i, per tant, encara no sabíem res de l'idioma. Com caigudes del cel, buscant lloc per dinar, una mare i una filla ens van convidar efusivament a entrar al seu restaurant. No ens enteníem de res, però de seguida la nena de 9 anys ens va dir alguna cosa en anglès. Suficient perquè ens pogués ensenyar com dir hola, gràcies i adéu en vietnamita: (fonèticament) Sin Xiao, Cam Òn i Tam Bièn.
Hi vam estar de passada, com sempre, i vam agafar un sleeping bus per a arribar a Sapa; prou còmode.

Monument a la victòria contra els francesos

Mercat de Dien Bien Phu, prop del restaurant de la nena

Sleeping bus: els 3 nens i el portàtil, apunt per veure "Apocalypse Now" (idònia pel lloc on som)

Sapa
Vam arribar-hi per allà les 4am i de seguida se'ns van oferir 2 hotels prou barats: uns 5€/cap. Dormir i l'endemà vam passejar per la ciutat i deixant-nos "pescar" per les dones Hmong. Potser recordareu que, a Vang Vieng, vam conèxier un home gran que ens va ensenyar una cova i renegava de la gent de Laos. Doncs, els Hmong són una ètnia que viu a diversos països del sud est asiàtic, sempre en zones rurals; només van a la ciutat a fer-hi negocis: vendre artesania, fruita, ... Concretament, a Sapa, és costum que les dones Hmong ofereixin fer-te de guia per a caminar entre els arrossars (passant per camins secundaris per a evitar pagar la taxa turística). He dit "pescar" perquè la dona que vam contractar així mateix ens ho explicava: ella aconseguia pescar turistes 2 o 3 cops per setmana.
La veritat, vam estar contents amb ella. Era mare de 4 fills, molt simpàtica, xerrava moltíssim, enteia i reia les nostres bromes (no sempre és així per aquí). Acordem el preu i la comencem a seguir. Quan comencem el camí "alternatiu", d'una finestra d'una botiga apareix una noia que ens va demanar "Who is the single?" ("Qui és el solter?"). Evidentment, el Sant i jo vam assenyalar el Badia. Aquesta noia, guapota, li va dir que l'esperava que tornéssim de la caminada per a casar-s'hi. Tots jiji-jaja, però òbviament no en vam fer massa cas... Allà mateix, la dona Hmong ens va oferir d'agafar unes branques per a fer de bastó per caminar, però no ho vam considerar necessari. Maleïda superva decisió! Vam estar 2 hores i pico caminant marges avall entre boira i molt fang, camins estrests, fang... Tot patinava molt i el bastó ens hauria anat de puta mare. El Sant va caure un cop, jo vaig estar apunt unes 10 vegades i el Badia (acabat de prometre) seguia en passos ferms, sense problemes. Vam tenir boira tot el dia, així que quasi no vam veure el que esperàvem: centenars de terrasses d'arròs costes avall. Però, vaja, és el més probable en aquesta època de l'any. El mateix ens va passar a la Xina fa 3 anys. L'excursió va acabar en un dinar i el trajecte de tornada (amunt) en moto, de paquets.
Després d'un dia llarg, arriber a l'hostal i... sorpresa! L'amic Rajoy ens explica en directe l'article 155. (sí, a tot arreu hi ha Wi-Fi i escoltàvem RAC1). Després decidim anar a sopar i a un bar a fer cerveses i... Sorpresa!! La promesa del badia ens ve a saludar! Es deia Luh (crec) i és una noia fora de série: segons el que ens va dir, té 24 anys, és Hmong "moderna", propietària del seu negoci (botiga de souvenirs) i cada dia rep touristes a casa seva que li paguen una pasta (aquí és típic que els turistes paguin per a dormir una nit en una casa típica dels Hmong). És guapa i mooolt llesta. Tots vam flipar de lo ràpida que era en la conversa que teníem: quasi feia por... Total que després de xerrar-hi una estona ens va dir que busca l'amor de la seva vida: un home guapo, que sempre li somrigui, bon amant i més llest que ella. Li vam dir que haurà de buscar molt... :P

El nen seguint la dona Hmong, cautelosamente

"Magnífiques" vistes dels arrossars de Sapa

Dona Hmong mirant coses al mòbil del Sant

Els 4 caminadors

Hanoi
No em cansaré de dir que anem bastant per feina; alguns tenim poc temps per viatjar i la ruta és llarga. Així que l'endemà vam agafar el bus cap a Lao Cai i allà un altre sleeping bus fins a Hanoi. Una ciutat (Hanoi) que té més habitants que Laos sencer: 7'5M > 6'7M. Imagineu-vos, doncs, l'àrea metropolitana. A més, tothom va en moto i les aparca on li surt dels cullons. Caminar per la ciutat no és fàcil perquè hi ha motos a totes les voreres, a més de tots els petits restaurant amb taules a la vorera. Serpentejar-ho tot fa que el camí sigui el doble de llarg, però vaja, Hanoi es así y así seguira, nunca cambiará (o sí). Ciutat molt gran i actual capital de Vietnam. Aquí hem vagarejat per molts carrers. La nostra intenció, abans d'anar a la badia de Halong, era visitar museus relacionats amb la guerra, però... Resulta dilluns quasi tots són tancats i... Endevineu quin dia era... L'endemà de diumenge. :( Vam poder entrar en algun "museu" i, el més ben valorat per TripAdvisor: el museu de la dona. Només teníem 40 minuts però vam veure un munt de coses: el rol de dones líder en la guerra, tradicions, ... Ens quedava el vespre per a trobar i negociar sortides fins a la badia de Halong.

 Llac enmig de Hanoi, de nit

 Mausoleu de Ho Chi Minh, el líder la revolució, que surt a tots els bitllets

Patí enmig el museu de la literatura

Badia de Halong
Al final, al mateix hostel on estàvem vam aconseguir un tour per 27$/cap. Això era: 3 hores de bus fins a la costa, ferri fins a un costat d'una illa, bus fins a l'altre costat i agafar el vaixell. Dinar-hi mentre recorríem en unes 3 hores un traçat entre les típiques illes de les fotos. Sí, són tal qual es veuen. Vam arribar a un petit port on vam fer kayak: la part emocionant del tour. Els kayas eren de 2 persones i, per atzar, el Badia li toca anar amb un altre. El Sant i jo, avorrits dels viatge, i sentint-nos dominadors del nostre destí pel fet de dirigir la nostra embarcació, ens comencem a "radicalitzar" i a saltar-nos les normes (que no ens havíen dit): saltem del kayak per a fer un riu. Immediatament ens venen els 2 guies i ens renyen: diuen que trigarem molt a tornar si fem això. Nosaltres els fem cas, però ens adonem que ens ho diuen una mica perquè els toca fer-ho, però els vam veure a riure per sota el nas. Tornem a pujar al kayak i seguim el ramat i passem remant per sota unes coves (o túnels) fins que arribem a una petita "cala" molt tranquila. Nota: aqui no hi ha platja, i quan dic "cala", vull dir un tros de mar entre muntanyes verticals on es podíen sentir ocells i només s'hi accedeix a través d'una cova curta (o túnel). Allà, mentre esperàvem la resta del grup, tornem a saltar a l'aigua i, altre cop, un dels guies en renya. Aquest cop ens diu que allà s'hi ha mort gent i nosaltres, aquest cop, no ens podem aguantar i ens petem de riure. No hi havia cap perill i, de fet, l'altre guia va riure amb nosaltres. Quan arriba la resta tornem a pujar al kayak i seguim al ramat. Sortint de la "cala" decidim intentar "radicalitzar" el Badia, que està en un altre kayak amb una noia irlandesa. A l'abordatge!! Ens hi acostem i els comencem a esquitxar, com nens petits, i ells també s'hi recreen. Nosaltres, amb tanta dedicació que acabem tombant el kayak. Aquí, a mi, se'm va tallar el bon rollo de cop. El kayak estava tan ple d'aigua, que es va enfonsar al 80% i no veia pas clar que el poguessim buidar. Ja em veia demanant als guies que ens ajudessin i, sense èxit, que ens fessin pagar una multa per perdre'l (no sabíem com de fondo era). El Sant estava la mar de tranquil i el Badia (a qui estàvem esquitxant) va aparèixer al rescat! Entre el seu kayak i nosaltres 2 nedant, el vam remolcar uns metres i ens vam adonar que tocàvem a terra. El fisic (Badia) ens va donar instruccions i... Voilá! El kayak buit d'aigua i apte per a tornar-hi. Just llavors van arribar els guies (imgino que avisats per algú del grup); un d'ells ens va fer un gest que vam entendre com "no m'esperava que poguessiu buidar-lo". De fet, jo tampoc... :P Al final, tot solventat i cap al barco altre cop. Vam fer el mateix trajecte de l'anada (unes 3h) amb una llança ràpida que no va trigar ni 30 minuts. Altre cop, bus i a les 22h a Hanoi. No teníem opció de seguir cap al sud (massa tard per a busos i trens) i vam acabar fent nit altre cop a Hanoi.

Illes de la badia de Halong

Hanoi (2n dia)
Això és avui... Com deia, nosaltres ja hauríem marxat la nit anterior... Així que l'únic que hem fet ha estat seguir vagarejant per aquí i veure alguns dels museus que abans d'ahir eren tancats. Hem estat molta estona al museu de la història militar (per veure armes i entendre una mica més tot el "tema" que tothom coneix: la guerra).

Exterior del museu de la història militar. Restes d'avions vietnamites i abatuts (francesos i americans)

 

Finalment, a les 3 hem arribat al hostel on hem fet nit. El Sant i el Badia s'han posat a jugar a billar, mentre jo feia el que devia: escriure aquest post. A les 18h, marxem cap al parc nacional de Phong Nha-Ke Bang.

Els nens jugant a billar (gratis!!)

Porto més de 2 hores i n'estic fins als... Però, espero que hagi resultat interessant.

Com a petita conclusió del que hem anat fent puc dir que ens ho passem molt bé, riem molt, anem cansants perquè no parem de moure'ns, però hi ha cervesa a tot arreu! (i el Sant ens encoratja a aprofitar-ho :P)
No, de veritat... Per aquí, tot molt bé. La gent potser no sap massa anglès (no és la seva obligació), però és molt amable i somriu molt. Cap cap cap sensació de perill. Encara ens fem una mica d'embolic amb la moneda de Vietnam, però és barat: 1€ són uns 25.000 dongs (VND). O sigui, dormir per uns 100.000 (uns 4€), vam sopar a una pizzeria pija per un 1.000.000 (uns 40€, entre tots)...

Una abraçada a tothom.