Vida fora de l'hospital i tornada

Iep!

Aquest cop el nen (Niku) escriu ja des de casa. Abans d'ahir dimecres 8 de novembre vam arribar a Casserres la mar de sans i estalvis, recollits a l'aeroport pel Sant pare, que ens va sorprendre amb un parell de baguets i una llonganissa de cal Sant que vam devorar com afamats.

Per a no deixar aquest bloc amb mal "regust de boca", el Sant em va encoratjar a fer un últim post per a explicar que hi havia vida fora de l'hospital de Da Nang i com va ser la tornada.

El nen abans (tombat a la cadira del barber) i després de l'esquilada a Bangkok

Doncs... Vamos pallá!

Com us explicava el Sant al post anterior, ell va estar ingressat a l'hospital Huan My de Da Nang des del vespre del dilluns 30 d'octubre. El matí del dilluns 6 de novembre li van donar l'alta, així que, per qüestió d'hores, no hi va estar una setmana sencera.

Com en la majoria d'hospitalitzacions, hi ha un pacient i l'acompanyant: aquest era jo. ;)
Tots aquests dies vaig estat fent-li companyia, intentant-lo animar, discutint els dubtes que vam tenir, parlant amb la corresponsal a Casserres (la Laia, sort en vam tenir del teu suport!), intentant entendre'm a les infermeres, passant el "parte" al RACC (que es van portar molt bé) i, en algunes ocasions, fent-li la "puesta a punto" del menjar: o sigui, com que ell sempre tenia un braç inútil perquè hi tenia una via (amb sèrum o antibiòtic), li tallava els espaguetis, li untava les llesques de pa, ... He de dir també que em vaig oferir per a ajudar-lo a netejar-se, però no va acceptar minvar la seva reputació amb aquesta mena de pràctiques. :P

La meva rutina, doncs, era llevar-me a les 8am, fer un cafè o un te i, si no plovia, anar caminant fins a l'hospital (uns 40 minuts); sinó, en taxi. Entre pitus i flautes, hi arribava poc abans de les 11am. M'estava amb ell fins al vespre, tornava al hostel en taxi, anava a sopar, repassar la premsa (TV3 i RAC1) i a dormir.

Fent el cafè, el cendrer que em van portar amb una brillant idea: tovalló de paper amarat per a retenir la cendra en cas de vent i facilitar tan l'apagada de la cigarreta com la neteja. Preneu nota, "baristes"!

En aquestes caminadetes, jo m'esbargia. Estones de solitud en el bon sentit del terme, reflexió, tafanejar, cafè, vagarejar, ... Vaig tenir la sort de topar-me amb uns carrerons plens de petits tallers/botigues on reparaven motors elèctrics refent el bobinat, on aprofitaven trossos de pneumàtics vells per a fer noves peces, ferreteries, ... Pels que em coneixeu, el tipus de coses que a mi més em distreuen. Òbviament, cada dia repetia i m'anava a perdre per aquests carrerons. ;)

Un reparador de motors elèctrics

L'electricista: sandàlies, sense guants i endavant les atxes!

L'escola amb la millor façana del món

Retall d'un diari on, oh sorpresa!, també es parla del procés. Només sé que el titular diu alguna cosa com: "Catalunya 'calenta com el foc' "

Pizza pel sant
El divendres dia 3 el Sant es trobava més bé i, el molt gormand, em va dir taxativament: avui vull una pizza! Era una molt bona notícia, perquè ell no havia menjat gaire fins llavors. Em va donar la direcció d'un pizzeria "propera" i cap allá! Em va agradar molt la pizzeria i, especialment, una de les pintades que tenia a la paret.

Voilá! D'aquí surt el nom de la ja esmentada pizza! No ho sabíeu, oi?! :P

Billar
Per casualitat, l'últim dia que hi havia el Badia, vam topar-nos amb el "Saphire", un local ple de billars: unes 8 taules de billar americà, 20 de caramboles i 2 de caramboles high-quality. Els últims dies, doncs, quan el líder ja es trobava millor i em donava permís per a marxar abans (ironia, me'l donava jo mateix), vaig anar-hi. Estones a mirar com jugaven i estones vaig jugar. Fins i tot, vaig fer una partideta a 3 bandes que, amb sort, vaig guanyar.

La taula high-quality i un dels cambrers del local

El comiat de Da Nang

Quan vaig dir a les recepcionistes del hostel que marxàvem perquè el Sant ja tenia l'alta, una d'elles va voler que ens féssim una foto de comiat per ell.

La Tâm, recepcionista del hostel Hachi

Bangkok

El dilluns vam agafar un vol cap a Bangkok, on vam estar poc més de 24 hores, per a agafar els vols fins a Barcelona. Vam arribar al barri Khao San (o Khao Sarn) per a buscar hostel i, amb poca estona, ens vam cansar de l'ambient rollo Salou que hi havia: ple de turistes i gent volent-te vendre coses, bars amb música moooolt alta, volent-te fer vestits, ... El matí vam anar a passejar aprop del riu i, passant per dins la universitat, vam conèixer una noia que molt amablement ens va resumir la situació actual de Tailàndia. En acabar, vam decidir seguir amb la passejada, però ens va prometre que ella seguiria allà perquè, en tornar, li expliquéssim la de Catalunya. No li vam trobar... :(
També per allà, vam trobar una barberia. De fet, jo ja havia dit durant tot el viatge que em feia gràcia que m'afaitessin. Així que, cap dins! I, com per art de màgia, els nens es van treure alguns anys de sobre!

El Sant "patint" el mateix que jo

Vol, Qatar, Vol
De Bangkok, on vam estar poc més de 24, vam iniciar el camí de tornada cap a casa. Unes 7 hores fins a Doha, on vam arribar a mitja nit, i vam dormir per allà tirats fins a les 6am. Llavors, vol cap a Barcelona. Com he dit, a l'aeroport ens esperava el Sant pare. Bé, de fet el vam haver d'esperar perquè, pobret!, va enganxar alguns talls a les carreteres per la vaga.

Conclusió
Ha estat un viatge frustrat, al final, però és una zona que ens ha agradat prou. Hem de dir que el Badia ha estat el tiu més puta: en 2'5 setmanes ha fet el mateix que nosaltres en 4 setmanes!

Els llocs on hem estat

Com podeu veure al primer post, això és la meitat del que teniem previst fer; ens ha faltat el sud de Vietnam i Cambodja.

Més bitllets per a la col·lecció. D'esquerra a dreta, bitllets de Laos, Vietnam i Tailàndia

Ara i aquí, tots molt contents d'haver tornat després de l'ensurt i amb uns pocs dies per a tornar a la vida casserrenca (i cal feliuenca).

En fi... Ens acomiadem fins a l'any que ve!!

Fins llavors!

Les he passat putes

Hola a tothom,

Us escriu el Sant des de l’Hospital Hoàn My de Da Nang, Vietnam. Avui fa una setmana que hi sóc i ei! bones noticies, demà em donen l’alta. Això és el resum del post. Si voleu, podeu quedar-vos aquí perquè la resta és prou avorrit. És avorrit de llegir, jo no m’he avorrit gaire i el Niku tampoc. Som-hi:

Divendres passat arribem a Hue, ja us ho va explicar el Badia en l’últim post. Veníem de jugar a unes coves i aigües estancades o poc corrents (cosa no recomanable) i a l’hora de dinar no em trobava bé i vaig anar-me’n a l’habitació. Vaig tenir febre i mal de cap, però vam declarar la independència aquella nit (per nosaltres era nit) i vaig pensar que amb una mica de repòs passaria l’endemà. No podia menjar pràcticament res, no em venia gens de gust res.

El dia següent, dissabte, va ser el mateix. Jo a “casa” confiant que covant aquella febre típica i aguantant-la a base de paracetamols ja passaria. El diumenge em vaig llevar més animat i amb ganes de deixar de ser una càrrega pels meus companys, així que vam marxar a Da Nang pensant en tres escenaris:

1)      El Badia marxava el dia següent des de l’aeroport d’aquesta ciutat. 

2)      El pla era continuar sud igualment i volia mirar si els compartiments per dormir del tren eren còmodes per si havia de fer-los servir malalt.

3)      Des de l’aeroport de Da Nang hi havia vols a Ho Chi Minh City, a Cambodja i a Bangkok. Així, podia quedar-m’hi a reposar i atrapar el Niku quan estigués bé, passés on passés.

Al final només el primer escenari va ser important. El Niku s’ha negat a seguir el viatge en tot moment, tot i la meva insistència al principi. AGRAÏMENT INFINIT, perquè m’ha fet molta falta i m’ha ajudat moltíssim.

Doncs això, diumenge arribem a Da Nang i per fi truco al RACC. El Badia i el Niku m’ho recomanaven des del primer dia, però jo sóc un tossut. El RACC m’aconsella anar a l’hospital i hi anem quan estic més bé (no devia tenir més de 38 graus de febre). Arribem a l’hospital i, sense preguntes, ens porten a la sala d’urgència on hi havia una desena de lliteres amb els respectius pacients i me’n donen una a mi. Alguns metges darrera d’ordinadors, moltes infermeres atenent a tothom i alguns metges voltant. De seguida em fan preguntes, mesuren la temperatura i la pressió i m’analitzen la sang. Amb poca estona tenen els resultats: no tinc el dengue, tinc una febre vírica, diuen. Unes sals per posar a l’aigua (recordeu que no menjo gairebé res des de divendres al matí), unes vitamines, paracetamols i cap a casa.

Sala d'urgències

Dilluns al matí ens acomiadem del Badia, el Niku va a fer el vol i jo em quedo intentant beure aquella porqueria de sals a l’hostal. Poques hores després torno a estar ben cardat. Truco al RACC, al Niku i a l’hospital una altra vegada. Mateixa sala d’urgència, mateix metge, 40 de febre i ingrés. Em porten a un llit amb una habitació que comparteixo amb dos homes, un d’uns 40 anys i un de 84. Molt simpàtics, tot i no entendre’ns una puta merda. M’endollen sèrum i paracetamols. Aquella nit acabo assegut al costat del vàter (volia vomitar, ho vaig fer un dia molt violentament, però aquella nit no ho vaig acabar fent) pensant com collons m’aixecaré. Amb tot el meu esforç ho aconsegueixo.

Habitació compartida i companys

El dimarts conec el metge-contacte del RACC, que és la única persona que entén anglès. Dic “entén” perquè hi ha alguns metges que em diuen coses en anglès, però no hi puc dialogar perquè no surten d’aquestes frases o no m’entenen a mi. Bé, el sagal és un metge jove molt enèrgic (massa) i resolutiu i em dona bones esperances: no saben que tinc, segurament un virus, però ho han de mirar. Proves de sang, cardiograma, raigs X, ecografia i anar provant antibiòtics. Sóc el pacient estrella. També em dóna una habitació individual per mi, tot i dir-li que no cal.

Passa dimarts, dimecres i dijous. Continuo amb dosis diàries de 1 o 1,5 litres de sèrum, tres antibiòtics diferents i algunes pastilles (unes vuit) que no sé gaire què són. Els metges no saben què tinc. El primer dia, dilluns, em diuen que és un “unknown virus” (virus desconegut), el segon que no és un virus, que és un bacteri. El tercer que treballen sobre quatre supòsits (malària, dengue, i algunes coses més). El quart ja ni me’n parlen. Entre aquests dies em parlen de moltes malalties que deien que tenia: meningitis, sinusitis, bronquitis, no sé què intestinal, etc. El pitjor de tot: tots els dies em trobava igual de malament.

Intent de somriure durant els dies malparits

El dilluns, després de l’ingrés, estava tranquil. Sabia que al final havia fet el que podia i que era on havia de ser, que estava segur i que allà em curaria. Dos dies després veia que m’anaven parlant de malalties, que m’anaven fent proves (com a mínim, per facturar a l’assegurança) però que jo estava igual de cardat i que no tenien ni idea de què em passava. Llavors vaig tenir molt por, dimecres i dijous. I divendres, per fi, la millora.

Fins divendres pràcticament no havia baixat de 38 graus en cap moment i divendres ho vaig fer i em vaig mantenir entre 37 i 38 tot el dia. Dissabte ja no tenia febre i avui us estic escrivint trobant-me molt bé (tot i estar amb la via dels collons fotent-me sèrum tot el dia). Durant aquests dies malparits hem decidit tornar el més aviat possible i esperem arribar dimecres al matí, previ pas per Bangkok.

Amb la intenció de no preocupar inútilment a ningú, no ho hem fet gaire públic, però sempre és malparit guardar aquests secrets, així que moltes gràcies a qui ho a sabut i no n’ha fet safareig ;)

Reitero, ara ja estic bé. Només em queda posar-me una mica més valent. Enlloc millor que a casa per fer-ho ;)

 Recuperat! Pizza a l'hospital

Salut!